El clàssic dels anys 80, Gremlins, torna a estar de moda, ja que pròximament s’estrenarà una preqüela en format de sèrie animada sota el títol Gremlins: Secrets of the Mogwai, una adaptació que arribarà directament per a televisió de la mà de Warner Bros i Amblin TV. La saga està composta per Gremlins (1984) i Gremlins 2: The New Batch (1990), ambdues dirigides pel gran cineasta Joe Dante (The Burbs o Innerspace) i que ràpidament van esdevenir un èxit a la taquilla. De fet, la primera va recaptar més d’11 milions d’euros el dia de la seva estrena als EUA; mentre que la seqüela va arribar a 8’5 milions d’euros. La clau de l’èxit va ser la fórmula de combinar terror amb comèdia dins un conte nadalenc, però estrenat a l’estiu. 

Preqüela ambientada als anys 20 del segle XX

La nova producció estarà dirigida per Tze Chun i compta amb 10 capítols, de 30 minuts de durada cadascun. La sèrie se centrarà en Sam i Gizmo, els quals s’embarcaran en un perillós viatge a través de la Xina dels anys 20. Tots dos viatjaran a la cerca de la família del petit mogwai (esperit maligne en xinès cantonès), mentre seran perseguits per un exèrcit de malvat Gremlins. A més, descobrirem com Sam Wing (i la seva família), propietari de la botiga Mr. Wing (a les pel·lícules originals), va conèixer l’adorable Gizmo. El casting de veus està encapçalat pel jove Izaac Wang i està format totalment per rostres asiàtics. 

Al nostre país arribarà a HBOMax se suposa que aquest 2022 però encara sense data concreta. Amblin Entertainment i Warner Bros tornaran a unir-se en aquesta producció, com ja varen fer al seu dia per a la cinta original. Encara queden molts detalls per descobrir, ja que no s’ha desvetllat la data d’estrena ni el repartiment que posarà veus als personatges, però promet ser un dels projectes més esperats de la nova plataforma digital. Us recordem les normes bàsiques de manteniment de Gizmo, que cal respectar per evitar mals majors:

1.  No exposar-se a la llum
2.  No entrar en contacte amb l’aigua
3.  No donar-los menjar després de mitjanit

I si us agrada l’humor, no deixeu de llegir aquest article de la Iaia Toneta…

Bestioles amb problemes digestius

L'entrada Els ‘Gremlins’ tornen en una sèrie animada a HBO ha aparegut primer a El Cinèfil.

M’exaspera la facilitat amb què molta gent titlla una pel·lícula de “lenta”, com si això fos un demèrit i no una decisió més del director. Adequar el ritme cinematogràfic al ritme del relat és de primer curs de realització. De fet, en deuen parlar el primer dia de classe. Però, és clar, ja se sap, si les escoles de cinema donen llibertat de càtedra als professors, aquests no faran altra cosa que traslladar les seves fílies de Wenders frustrats als aprenents de Tarantino (també frustrats, però aquests encara no ho saben) que seuen davant. I aquests, quan es posin darrere la càmera, des del primer exercici de classe postularan perquè uns altres aprenents, aquests de Pumares, diguin que la seva pel·lícula és lenta, com aquell que diu que és blava o verda o llarga o curta o que li falta un llacet.

Diríeu que High noon, estrenada aquí en castellà com Solo ante el peligro, és una pel·lícula lenta? Es considera una obra mestra del western, amb un antològic Gary Cooper crepuscular, però jo diria que Zinnemann va proposar més aviat un thriller psicològic on l’angoixa es multiplica cada vegada que el primer pla recurrent del rellotge fa palès que l’acció transcorre en temps real. La pel·lícula dura una hora i mitja, el mateix temps que l’acció que narra.

Vaig veure París, Texas a Donostia, l’estiu del mateix any, 1984, que havia guanyat la Palma d’or a Cannes. Jo llavors vivia a Oviedo, el diari on escrivia alguna col·laboració em va proposar escriure contra-cròniques del festival i vaig coincidir-hi amb alguns amics catalans, amb qui vèiem totes les pel·lícules possibles, junts, per així després improvisar cine-fòrums en petit comitè i, entre pintxos i txacolis, treure’n material per a les conspícues cròniques que perpetràvem amb tota la barra dels pocs anys.

París, Texas és una road movie de llibre, però que ningú esperi un ritme com el d’Easy rider o Thelma i Louise, ben al contrari. Quan vam sortir, tots vam comentar la mateixa seqüència del bordell on l’inoblidable Travis-Harry Dean Stanton parla a través del fals mirall amb l’adorable Jane-Nastassja Kinski.

—No m’he adonat que no ha mogut la càmera en els vint minuts que dura la conversa, en temps real, fins que no ha acabat!

Quan sortiu del cinema i us vulgueu fer els interessants amb les vostres parelles, com si fóssiu Woody Allen amb Diane Keaton a Annie Hall, penseu en París, Texas i High noon abans de pontificar sobre el tòpic de la pel·lícula lenta, si us plau. Ho dic perquè aquests dies s’ha estrenat Èter, una altra pel·lícula que para la càmera per detenir el temps en una proposta de jet lag subjectiu que us pot aturar fins i tot el polze i les ones cerebrals.

L'entrada Què vols dir quan dius que una pel·lícula és lenta? ha aparegut primer a El Cinèfil.

Va arribar als cinemes el dia 29 d’abril i ha causat una autèntica revolució a les sales. La segona pel·lícula de la directora i guionista Carla Simón ja venia d’aconseguir una fita històrica per la llengua catalana guanyant l’Os d’Or de la Berlinale i el seu comportament als cinemes ha confirmat el fenomen. El primer que cal destacar (que ja és extraordinari) és que Alcarràs va tenir un llançament a més 170 pantalles arreu de l’estat espanyol i a més de 60 a Catalunya, unes xifres espectaculars que ja denoten l’interès del film per part dels exhibidors. L’èxit fins i tot va fer augmentar les sales la segona setmana encara aquest juliol continua en cartell en diversos cinemes.

Seguimos sumando, seguimos celebrando. #Alcarràs #350000espectadores pic.twitter.com/oNpYsSchBv

— Avalon (@Avaloncine) July 13, 2022

A mitjan de juliol té una recaptació acumulada d’2,1 milions d’euros i més de 350.000 espectadors. Això la converteix (de moment) el film “espanyol” més taquiller de l’any per sobre de Mama o papa (1’9 milions) i La abuela (1,8 milions). A aquest ritme és possible que superi la fita de Pa negre que l’any 2010 va recaptar 2,7 milions d’euros a l’estat espanyol. En qualsevol cas, passi o no passi, és evident que és que està trencant motlles i està aconseguint portar públic als cinemes en massa en un moment en el qual l’exhibició encara està ressentida de la pandèmia (i l’amenaça fantasma de les plataformes).

La recepta de casa

Tal com va explicar en declaracions a El Cinèfil abans de l’estrena de la pel·lícula, aquest és també un projecte amb un vessant molt personal i familiar (en una línia similar a Estiu 1993). En guanyar a la Berlinale, Simón va dedicar el premi a “les petites famílies d’agricultors que cultiven la terra cada dia perquè la fruita arribi als nostres plats”, una activitat que ha considerat “una forma de resistència”.

I és que Alcarràs és un homenatge al camp, la terra i els oficis que el capitalisme del segle XXI maltracta i invisibilitza. La pel·lícula, a més, no només s’ha projectat a les sales “habituals” de cinema. Fins a 40 localitats tindran sales de cines improvisades a la zona de Ponent en espais que actualment estan tancats perquè que reobriran per a oferir passis d’Alcarràs. Cervera, Bell-lloc, El Pont de Suert o la mateixa Alcarràs seran alguns dels municipis on el cinema tornarà gràcies a la gestió de l’empresa Circuit Urgellenc.

Molt més que collir fruita

La pel·lícula explica la història de la família Solé que, després de vuitanta anys conreant la mateixa terra, es reunirà una vegada més per fer l’última collita. En paraules de Carla Simón: “Aquesta és una història sobre la pertinença a una terra, a un lloc, però també un drama sobre les perpètues tensions generacionals, la superació d’antigues tradicions i la importància de la unitat familiar en temps de crisi”. A la casa gran, situada al mig del tros, hi ha els padrins (avis), els fills i els nets que passen un estiu ple d’emocions havent de pair la notícia que aquest serà l’últim que colliran préssecs. Al rerefons de la trama hi ha el menyspreu a la vida de pagès, el ritme de la vida rural i l’implacable avenç dels temps (on ara hi ha fruita es volen instal·lar plaques solars).

El càsting està format per actors no professionals de la zona i treballadors de la terra que es van triar després d’un llarg procés de càsting, que va durar més d’un any, ja que es va haver de paralitzar i repetir per l’inici de la pandèmia. Aquest rodatge, centrat totalment en la vida a pagès, es va començar el juny del 2021 i es va allargar fins a finals de juliol del mateix any localitzacions de la zona de Lleida. D’altra banda, una gran part de l’equip que ja va participar a Estiu 1993 repeteix en aquest rodatge, al que se suma també Daniela Cajías, directora de fotografia guanyadora del Goya per Las Niñas. 

Per què és tan important l’Os d’or a la Berlinale?

El premi que va guanyar Alcarràs a Alemanya és una fita històrica per la nostra cinematografia, ja que és el primer cop que un film dirigit per una catalana guanya el premi a la Millor pel·lícula en un dels festivals més importants del món. A més, significa una finestra única per a la llengua, ja que Simón ha rodat Alcarràs en català.

Per veure un projecte amb arrel catalana premiat en aquest festival hem de viatjar fins al 1978 any en què el curt Ascensor dirigit per Tomás Muñoz i produït pel català Sebastià d’Arbo amb la productora Sebastián Dan P.C. es va endur l’Os d’Or ex aequo amb Las truchas, de José Luis García Sánchez i Las palabras de Max d’Emilio Martínez Lázaro. També La Teta asustada, guanyadora l’any 2009, comptava amb participació de la productora catalana Oberón. La multipremiada òpera prima de la directora Barcelonina, Estiu 1993, també va tenir premis a la Berlinale però no com l’Os d’or.

Més informació sobre la pel·lícula

“Hi haurà un abans i un després d”Alcarràs’ al cinema català”

El perquè dels subtítols en castellà d”Alcarràs’ (a Catalunya)

L'entrada ‘Alcarràs’: xifres de rècord a Catalunya (i Espanya) ha aparegut primer a El Cinèfil.

Després d’una temporada d’hivern ben potent, amb animes com Kimetsu no Yaiba: Yuukaku-hen o My dress-up darling, la indústria de l’animació japonesa continua mantenint el nivell de qualitat ben alt, oferint sèries com, per exemple, la tercera temporada de Kaguya-sama: Love is War, que, instantàniament, s’ha convertit en un clàssic modern. Avui, però ens centrarem en Spy X Family, l’anime estrella que ha sacsejat la indústria de l’animació i gran part d’internet, que ha convertit als seus personatges en autèntics fenòmens virals. 

Spy X Family narra la història de Twilight, el millor espia secret del món, un home amb tota mena d’aptituds i habilitats letals al qual li donen la missió d’apropar-se a Donovan Desmond, un polític nacionalista de “Berlint” amb males intencions. Twilight es fa passar per Loid Forger, adopta l’Anya com a part del pla i forma parella amb la Yor per semblar una família normal i no aixecar sospites durant la missió. El que no sap en Loid és que la Yor és una assassina professional i, a més a més, cap dels dos és conscient que l’Anya és una esper, una nena amb poders psíquics que pot llegir les ments de la gent. És a dir, l’Anya és l’única que coneix la realitat de la seva família falsa. Aquest triangle familiar tan curiós, presentarà constantment situacions extremament divertides al llarg de la sèrie. 

L’art en general és fantàstic, alguns dels personatges estan molt estilitzats, per exemple tant en Loid com la Yor són pura elegància; d’altres tenen un disseny que és una autèntica monada, com l’Anya amb els seus ulls enormes i els “cucurutxos” que porta al cap. D’altra banda, l’animació és fantàstica i amb una vis còmica impecable. Tant les cares com les reaccions dels personatges són brutals i ens fan riure sense parar. Tot i això, on realment brilla l’animació és durant les escenes d’acció. Tant els combats, com els tiroteigs i les persecucions són fora de sèrie, amb un nivell de detall excepcional que constantment fa vibrar l’espectador.

L’apartat visual va acompanyat d’una banda sonora amb tocs de jazz i sobretot molt de swing, amb percussions desbocades, uns vents estridents i uns pianos que van a la seva bola, que donen vida i molt de ritme a la sèrie, tot i que no és comparable amb l’opening de l’anime, que és una bogeria. El tema, titulat Mixed Nuts, és obra d’Official Hige Dandism, autors de l’épic opening de Tokyo revengers, i està situat a un altre nivell tant en l’àmbit instrumental com rítmic. La barreja d’estils i la mescla de sons al principi pot semblar molt dissonant, però si ens parem a escoltar els diferents matisos que té és per tornar-se boig. La línia del baix, per exemple, sembla sortida d’un altre món. En definitiva, l’apartat sonor és excel·lent.

Per acabar, només cal dir que l’esperada adaptació del manga de Spy X Family val molt la pena. És una de les sèries d’animació més potents d’aquest any, que conclou la seva primera temporada deixant el llistó ben alt per la resta de l’anime, i que aquest octubre mateix torna amb una segona part que esperem amb impaciència.

Veredicte

Agradarà: als espectadors d’anime de comèdia en general i als fans de clàssics de l’animació japonesa com Lupin the III o City Hunter.

No agradarà:  a tots aquells a qui no els fa el pes l’anime, o que no els agraden les històries massa absurdes.

Enganxòmetre: 8,5

Nota: 9

L'entrada ‘Spy X Family’: silenciadors, conspiracions i cacauets ha aparegut primer a El Cinèfil.

Actualment, el mercat del superheroi, abans controlat pel duopoli format per DC i Marvel, finalment s’ha expandit. D’una banda, The Boys ha mostrat la faceta més realista i macabra d’un món amb superherois; The Umbrella Academy ha aconseguit normalitzar la figura superheroica amb divertides històries sobre una família “especial”; o fins i tot, ja fa un temps, HBO va saber continuar amb la història d’Alan Moore amb la sèrie Watchmen, on els superherois passaven a ser les figures d’acció dels 90 que abandones a les golfes. Aquestes històries atorguen esperança a aquells que ja estem cansats de les repetitives trames “Marvelianes”, podent aprofundir en la figura de l’heroi modern com no ho havíem vist abans.

Prime Video ha anunciat una altra història superheroica, aquesta vegada en format pel·lícula. Parlem de Samaritan, la història de Sam Cleary, un jove de 13 anys que sospita que el seu misteriós i solitari veí, el Sr. Smith, és en realitat un personatge llegendari que s’amaga a plena vista. Fa 20 anys, el vigilant superpoderós de Granite City, Samaritan, va ser declarat mort després d’una batalla en un magatzem amb el rival, Némesis. La gent creu que Samaritan va morir a l’incendi, però alguns ciutadans com Sam tenen l’esperança que segueixi viu. Amb la delinqüència en augment i la ciutat a la vora del caos, Sam es proposa treure el seu veí del seu amagatall per salvar la ciutat de la ruïna.

En aquest cas, el vigilant emmascarat no anirà a càrrec d’un jove Chris Evans, sinó que el mateix Rocky Balboa, Sylvester Stallone, tornarà al “ring de la delinqüència”, per demostrar-nos que l’actor encara té el potencial per donar cops de puny a dolents . L’acompanya el jove actor Javon Wanna Walton, que si li veieu cara coneguda és pel seu paper recent a Euphoria i a The Umbrella Academy.

Dirigida per Julius Avery (Overlord , Son of a Gun) i produïda per Sylvester Stallone juntament amb Braden Afergood , el film , en paraules de Stallone: ​​“Compta amb una història amb diferents aspectes amb què crec que la gent es pot identificar, una cosa així com un conte de moralitat que alhora és molt emocionant de veure.”

Podrem veure “Samaritan” el proper 26 d’agost a la plataforma Prime Video.

L'entrada ‘Samaritan’ , la nova historia superheroica interpretada per Sylvester Stallone ha aparegut primer a El Cinèfil.

Al llarg del temps, les plataformes han anat desenvolupant moltes produccions de diferents temàtiques per tal de garantir que, els diferents usuaris tinguin sèries o pel·lícules per a triar dintre de les seves preferències. Un dels gèneres que sempre ha tingut bastant bona collida és el de les distòpies. Les seves històries parteixen de la base d’un problema ètic que ja existeix a la nostra realitat, evolucionant i donant lloc a societats decadents i un futur que resta lluny de la visió utòpica. Una distòpia fa referència a un món indesitjable, on els discursos resten lluny de l’ideal, les seves contradiccions donen lloc a conseqüències que acaben portant a l’extrem, tot això tenint com a exemple la societat actual normalitzada. Ara bé, moltes situacions poden comportar arribar a un futur apocalíptic, on la vida tal i com la coneixem ha desaparegut, ja sigui per alguna plaga, malaltia, etc, que poden haver acabat amb un percentatge important de la població. Els supervivents que queden s’han d’adaptar a les noves situacions i a viure en un món post-apocalíptic.

Als darrers anys, aquest concepte ha esdevingut un dels gèneres més populars i interessants a la indústria cinematogràfica i de televisió, amb títols que han aconseguit un impacte notori i treure a la llum problemes que pateix la societat. Un exemple serien films com Matrix, Blade Runner, V for Vendetta, Metropolis, Mad Max o A Clockwork Orange, però també sèries com Black Mirror, The Handmaid’s Tale, Attack on Titan o The Walking Dead. A continuació us porto un recull de 5 sèries que podeu trobar a les plataformes streaming per a fer menys feixuga l’estada a casa, que a molts els pot recordar a certes històries distòpiques que hem vist a la petita o gran pantalla, o als llibres ja que també ha hagut escriptors de renom que han parlat del tema molt abans que es fes popular, com Philip K. Dick, George Orwell, Ray Bradbury, Aldous Huxley o Margaret Atwood, entre d’altres.

War of the worlds (2019-2021)

Que venen els aliens! I aquest cop no és una broma pesada d’Orson Welles. De fet la la sèrie és una adaptació lliure de La guerra dels mons, la novel·la de 1898 de H. G. Wells sobre una sobtada invasió marciana a la Terra.

En aquesta adaptació dos astrònoms detecten una transmissió d’una altra estrella que és una prova definitiva de vida extraterrestre intel·ligent. Al cap d’uns dies, la humanitat està pràcticament eliminada, només queden petits grupuscles de persones en un món estranyament desert. Qui són aquests atacants i per què estan decidits a la nostra destrucció?

Podem veure les seves 2 temporades a Disney + i Movistar +.

The Hundred – Los 100 (2014 – 2020)

Està basada en la saga de  novel·les homònimes de literatura juvenil escrites per Kass Morgan i la ficció corre de la mà de Jason Rothenberg. La sèrie nord-americana de ciència ficció apocalíptica i dramàtica va estrenar-se l’any 2014 i consta de 6 temporada amb un total de 84 capítols amb una durada d’uns 45 minuts aproximats cadascun, fins al moment, ja que està previst que enguany s’estreni la darrera, ja que es va confirmar recentment que la setena temporada posaria fi a la trama. 

La trama ens situa 97 anys després d’una guerra nuclear que ha destruït a la civilització. Els únics supervivents, pertanyen a una nau espacial que han sobreviscut durant tres generacions a l’espai. Un dia, decideixen enviar a la Terra a 100 joves delinqüents per a “testejar” les condicions del planeta, amb l’esperança de tornar a viure i poblar-lo de nou. El grup de joves intentarà sobreviure en un entorn desconegut i hostil i, malgrat les diferències que existeixen entre ells, ja que uns són partidaris de seguir en contacte amb la nau i d’altres no, seguiran lluitant per a sobreviure. Mentrestant, a la nau, existeix una lluita més crua pel poder polític, que portarà als dirigents a situacions extremes i a prendre decisions molt difícils.

Podem veure les seves 7 temporades Netflix.

Utopia (2013-2014)

Si hi ha una sèrie oportuna per veure aquest 2020 aquesta és Utopia. La ficció de dues temporades escrita per Dennis Kelly es va estrenar al Regne Unit els anys 2013 i 2014 però ara mateix sembla feta expressament pels temps en els quals ens ha tocat viure. L’argument, resumit ràpidament, reuneix una colla aficionats a un còmic de segona fila (Utopia) que es troben a través d’un fòrum d’internet per parlar de la misteriosa novel·la gràfica. Ràpidament començaran a ser perseguits per professionals que busquen les darreres còpies d’aquesta obra i que estan disposats a matar si cal. 

Barreja el thriller d’espies amb l’humor negríssim i ho complementa amb violència explícita i una colla de personatges icònics. A aquestes alçades son moltes les veus que parles d’Utopia com un sèrie de culte. Si teniu l’oportunitat no us la perdeu.

Podem veure les seves 2 temporades a Filmin.  

The Man in the High Castle (2015 – 2019)

Amazon Prime Video és la plataforma responsable d’aquesta distòpia què planteja que la 2a Guerra Mundial la varen guanyar els nazis amb la col·laboració de l’Imperi Japonès. Una realitat alternativa on ambdós països s’han repartit el món i cadascú té una meitat dels EUA sota el seu règim. Tot això ha tingut lloc als 15 anys posteriors a la finalització del conflicte bèl·lic més important del segle XX i ens situa la trama als anys 60.

Aquesta sèrie està inspirada en la novel·la homònima de l’escriptor de ciència ficció Philip K. Dick escrita l’any 1962 i que porta el mateix títol que la ficció. Ens mostra diversos personatges que es qüestionen a sí mateixos i a la vida que els ha tocat viure. Homes i dones a ambdós costats de la línia que esbossa aquesta realitat alternativa, i que cadascun d’ells acabarà saltant d’una banda a l’altra sense saber on quedar-se. Aquesta sèrie implica una reflexió de l’espectador vers una realitat imaginaria, però que podria haver estat real. Va ser estrenada l’any 2015 i consta de 4 temporades, cadascuna amb 10 capítols amb una durada d’entre 40 i 60 minuts. 

Es pot gaudir de les 4 temporades a la plataforma Amazon Prime. 

The Rain (2018- 2020)

Es tracta d’una producció danesa de temàtica post-apocalíptica, creada per Jannik Tai Mosholt, Esben Toft Jacobsen i Christian Potalivo, que es va estrenar al 2018. Fins al moment, consta de dues temporades, cadascuna d’elles conté 8 capítols amb una durada d’entre 35 i 48 minuts i les podeu trobar a Netflix. 

La trama se situa 6 anys després que un terrible virus arrossegat per la pluja acabes, amb gairebé tots els humans a Escandinàvia. Dos germans danesos, Simone i Rasmus, emergeixen de la seguretat del seu búnquer per trobar les restes de la civilització caiguda. Aviat s’uneixen a un grup de supervivents joves i junts s’embarquen en una aventura plena de perills a través de la Escandinàvia abandonada, a la recerca de qualsevol senyal de vida. Alliberats del seu passat col·lectiu i de les regles socials, el grup té la llibertat de ser qui vol ser. En la seva lluita per la supervivència, descobreixen que, fins i tot en un món post-apocalíptic, encara hi ha amor, gelosia, maduresa i molts dels problemes que creien haver deixat enrere amb la desaparició del món que varen conèixer. 

Podem veure les seves 3 temporades Netflix.

Watchmen (2019)

Aquesta sèrie de televisió és un drama nord-americà basada en la sèrie gràfica homònima d’Alan Moore i Dave Gibbons que va ser publicada per DC Comics l’any 1986. La ficció va ser creada per Damon Lindelof que exerceix de productor executiu i guionista i va ser estrenada a finals del 2019. Consta d’una temporada de 9 capítols amb una durada d’entre 52 i 67 minuts cadascun, fins ara. Es pot gaudir d’ella a la plataforma streaming HBO. Al 2009 es va desenvolupar el film, sota el títol Watchmen, de la mà del cineasta Zack Snyder, que ens situava la trama als anys 80 en plena Guerra Freda, on els súperherois que abans eren admirats ara són perseguits per la llei.

Parteix de la idea original de la novel·la gràfica i és una seqüela que té lloc 34 anys després dels esdeveniments que va tenir lloc a la història original, però dins de la mateixa realitat alternativa. Es presenten nous personatges i conflictes que desenvolupen una nova història dins de la continuïtat de Watchmen, però sense ser un reboot. S’enfoca en els esdeveniments relacionats amb les tensions racials en Tulsa (Oklahoma) al 2019. El grup de supremacistes blancs la “Setena Kavalleria” ha confrontat a la policia per la justícia racial. La policia d’aquesta regió oculta les seves identitats amb màscares i els permet que els vigilants emmascarats s’uneixin a les seves fileres. La detectiu Angela Abar, una vigilant coneguda com a Sister Night, investiga l’assassinat del seu amic i superior Judd Crawford i descobreix molt més secrets sobre les situacions entorn al “vigilantisme”. 

Podem veure l’única temporada a HBO Max.  

Deadset (2008)

L’any 2002 una pel·lícula britànica va revolucionar el cinema de zombis. 28 days later, de Danny Boyle, va posar de moda un nou tipus de morts vivents diferents dels que havia popularitzat el mestre George A. Romero: els infectats. Avui en dia ja son la tendència habitual en aquest tipus de subgènere i és més normal veure “n0-morts” corrent a mossegar carn humana que no pas caminant lentament amb les mans al davant.

Quan aquesta moda encara estava en la seva etapa inicial, un tal Charlie Brooker que després triomfaria amb Black Mirror) va escriure i produir Dead set, una minisèrie que va emetre el britànic Channel 4 l’any 2008 que es fixava en què passaria a la casa de Brig Brother si hi hagués un apocalipsi zombi. Així doncs, al llarg dels 5 capítols (un pilot de 45 minuts i quatre més de 25 minuts) explora la violència, la supervivència i la maldat humana en un context post-modern on sempre tenim les càmeres de la casa del Gran Germà assistint en directe a la fi del món tant a fora com a dins aquelles quatre parets.

Podem veure l’única temporada a Filmin.  

The Last Man on Earth (2015 – 2018)

Phil Miller (Will Forte) és un home que l’any 2022 desperta sent el darrer home de la Terra, després que un virus mortal acabés amb la vida al planeta un any abans. Phil recorre tota Amèrica del Nord a la seva casa amb rodes, en la seva particular recerca de supervivents i va col·locant cartells amb la frase: “Alive in Tucson” (Visc a Tucson), ja que és la seva ciutat natal i espera que algun supervivent ho llegeixi i vagi cap allà. Al tornar a la seva ciutat, decebut per no trobar a ningú i sentir-se sol, decideix suïcidar-se. Just abans de fer-ho, es troba amb la Carol Pilbasian (Kristen Schaal), una excèntrica dona que li fa canviar el seu punt de vista i el seu modus de vida actual. 

Es tracta d’una sitcom (comèdia de situació) nord-americana post-apocalíptica que consta de 4 temporades amb un total de 67 capítols amb una durada d’uns 22 minuts cadascun. Està creada i protagonitzada per Will Forte, l’episodi pilot està escrit per ell mateix i dirigit per Phil Lord i Christopher Miller i va ser estrenat al 2015.

Es pot gaudir a la plataforma Movistar+. 

L'entrada 8 sèries distòpiques per veure la fi del món des del sofà ha aparegut primer a El Cinèfil.

Una de les sèries més esperada del 2022 (juntament amb la de The Lord of the Rings) és, sense dubte, la preqüela de Game of Thrones. La ficció està basada en la novel·la Fire and Blood (2018) de George R. R. Martin, que té lloc 300 anys abans dels esdeveniments vistos a la sèrie que tots coneixem, i farà un seguiment cronològic de la Casa Targaryen, una de les més simbòliques de les cases, representada a la sèrie original per la carismàtica Daenerys (Emilia Clarke). La joia de la corona d’HBO Max arriba a les nostres TV intel·ligent el dia 21 d’agost. Consta de 10 episodis que s’aniran estrenant poc a poc a la plataforma. 

Els protagonistes de la sèrie

Emma D’Arcy encarna la princesa Rhaenyra Targaryen: la primogènita del rei i és de pura sang Valyria a banda de ser una genet de dracs. Tot i que podríem dir que ho té tot li falta una cosa molt important… Ser un home. 

Matt Smith interpreta a Daemon Targaryen, el germà menor del rei Viserys i hereu al tron (ell sí que és un home). Guerrer i també genet de dracs, en Daemon posseeix veritable sang de drac, però cada cop que neix un Targaryen, els déus llancen una moneda a l’aire…

Rhys Ifans es posarà a la pell d’Otto Hightower: la Mà de Rei. Té molt clar que el germà del rei, Daemon Targaryen, és una amenaça pel seu senyor. Olivia Cooke serà Alicent Hightower,  la seva filla amb fama de ser la dona més bella dels Set Regnes. Criada prop del rei pertany al seu cercle més íntim i domina les habilitats cortesanes i és una gran estratega política.

Un dels personatges més carismàtics és Lord Corlys Velaryon, ‘La Serp de Mar’ l’aventurer nàutic més famós de la història de Ponent. Steve Toussaint interpreta aquest noble de la Casa Velaryon, una nissaga antic com la mateixa Casa Targaryen. És més ric que els Lannister i es vanta de tenir el millor exèrcit del món. No sabem si sempre paga els deutes encara…

Crònica d’un èxit anunciat

Des del final de Games of Thrones, una de les sèries més importants de la darrera dècada i de la història de la televisió per extensió, s’havia parlat molt de la seva continuació a través de diversos d’spin-off. La cancel·lació del primer intent d’expandir l’univers creat per George R. R. Martin, a través d’una preqüela protagonitzada per Noami Watts (Mulholland Drive, 2001) no feia preveure un futur gaire esperançador a la ficció. No obstant el fracàs per culpa de les famoses ‘diferències creatives’, els directius de la cadena tenien clar que no deixarien escapar, així com així, a la seva gallina dels ous d’or.

Després de mesos de rumors sobre una altra preqüela, pocs dies abans del passat Nadal, HBO llançava el tràiler de presentació de novetats en sèries i pel·lícules per al seu nou servei d’streaming, HBO Max, de cara als dos pròxims anys. Un dels avançaments més esperats per tots els fans de Game of Thrones era la preqüela House of the Dragon, fent-se finalment oficial la seva data d’estrena a la plataforma per al 2022.

Fire will reign.
August 21 on @HBOMax. #HouseoftheDragon pic.twitter.com/A8d4xtw8YT

— House of the Dragon (@HouseofDragon) June 22, 2022

En relació amb l’equip tècnic, Miguel Sapochnik, qui va dirigir diversos episodis de GoT, serà l’encarregat de realitzar el pilot i diversos capítols dels 10 previstos inicialment, actuant també de showrunner al costat de Ryan Condal (Colony, 2016-2018) i Sara Lee Hess (Orange is the New Black, 2013-2016). Al principi, Martin quedarà fora del projecte com a guionista associat, perquè ja ha anunciat que prioritza acabar l’escriptura de la sisena novel·la de la col·lecció A Song of Ice and Fire, The Winds of Winter. El rodatge s’ha fet en part als estudis Leavesden, on s’han rodat diverses pel·lícules de la franquícia Harry Potter o l’esperadíssima The Batman.

L'entrada ‘House of the Dragon’, arriba la preqüela de ‘Game of Thrones’ ha aparegut primer a El Cinèfil.

El primer que se m’acut és el fet que la pel·lícula defugi el tòpic del superhome turmentat. I és que el punt de partida de Pig podria ser el terreny ideal per presentar un nou personatge de l’estil de John Wick (John Wick: (Otro día para matar), Txad Stahelski / David Leitch), Hutch Mansell (Nadie, Ilya Naishuller), Markus (Jinetes de la justicia, Anders Thomas Jensen) o Bill Ward (Wild Bill, Dexter Fletcher). Però el cas és que l’única gran habilitat de Robin (protagonista de la pel·lícula) és cuinar bé. Mai no resol cap conflicte mitjançant cops de puny virtuosos ni estratègies militars extravagants, sinó a través del diàleg i amb accions que conviden a la reflexió. Això dota la pel·lícula d’una agradable credibilitat que de vegades ha de fer certs equilibris, però que salva la dignitat fins al final.

Un altre detall que s’agraeix és la manera que té Michael Sarnoski de presentar la mascota del protagonista: el director no estableix cap mena de vincle entre l’espectador i la truja segrestada, i gràcies a això la tragèdia no neix de la compassió cap a l’animal, sinó de la inquietud que genera el trastorn del seu propietari. Sí, desitgem que Nicolas Cage recuperi la mascota, però més pel que representa que per l’animal en si. És semblant al que passava amb el falcó de la magnífica Kes, de Ken Loach: la seva mort escenificava la pèrdua de la il·lusió, la desaparició de l’única passió que donava sentit a l’existència del protagonista. Aquí, la truja representa l’únic residu d’amor que guarda Robin, l’últim espai al qual s’atreví a confiar una mica d’estima després de la mort de la seva dona.

D’altra banda, també hi ha els personatges, que si bé no sorprenen per la seva profunditat ni per tenir una personalitat massa complexa, sí que aconsegueixen un curiós equilibri entre la impostura i la credibilitat. Part del mèrit de tot plegat el té la interpretació de Nicolas Cage, que, ho reconec, aquí fa una bona feina. I el més interessant és que no la fa en detriment d’altres departaments, sinó que la seva actuació és sòlida però alhora discreta, respectuosa amb la resta de la pel·lícula. De fet, fins i tot podem palpar certa evolució en el personatge d’Amir, igual de ben interpretat pel menys conegut Alex Wolf. I és que el seu personatge em sembla un dels elements més interessants del film: Sarnoski aconsegueix justificar la seva actitud arrogant sense convertir-lo en la víctima de la història. Sí, finalment sentim certa empatia cap a ell, però aquí ningú no cau en el previsible tòpic de la redempció.

Finalment, la conclusió. Pig ens deixa amb un gust agredolç gràcies a un final que opta per la subtilesa. La resolució de l’objectiu del protagonista i el desenllaç final estan resolts amb un gir tan senzill com tràgic i una frase tant modesta com suggerent. Segurament és la suma de tots aquests factors (en un primer moment eclipsats pel manierisme del director i aquest tan anunciat ressorgiment de la –suposada– estrella) les que conformen aquest caràcter sensorial, que nia en la memòria de l’espectador i converteix el film en un agradable record.

L'entrada ‘Pig’: un film manierista i sensorial ha aparegut primer a El Cinèfil.

Aquestes reflexions es poden aplicar a qualsevol mena de narrativa de ficció, especialment a la literària i l’audiovisual. Per a mi, si veig el que ha de venir, no m’interessa, però hi ha gent a qui els agrada saber-ho. Per això el cinema repeteix i repeteix situacions i arguments, des de sempre. Els productors diuen que el públic vol veure sempre el mateix, sota formes noves.

Per part meva, considero que la gran dificultat és sorprendre a l’espectador amb coses noves i que l’autor o autora (de cine o literari) que ho aconsegueix és un autèntic autor/autora. I no estic parlant dels arguments sinó de les formes, de l’aproximació a les històries, del que en cinema es diu posada en escena, mise en scène, un terme que van posar al dia (o potser descobrir) els de Cahiers i els seus seguidors (followers), els de la nouvelle vague, entre d’altres.

No sé si perquè porto molts (massa) anys veient cinema i televisió que em trobo amb poques coses del cine que en sorprenguin de veritat i en les sèries encara menys. La predicibilitat narrativa sol estar a tot arreu, en els arguments i les formes. Gairebé tot ho he vist i explicat molt millor. Us passa el mateix?

No és que defengui tot el cine clàssic, hi ha pel·lícules considerades el seu moment com obres mestres que no han resistit el pas del temps. I no és que sigui una rara avis, amb en Hitchcock i alguns altres (pocs) no em passa, encara que hagi vist moltes vegades els seus films. Sempre em sorprenen, mai sé el que passarà encara que ja ho sàpiga. Oi que m’enteneu? Parlo sempre de la manera en què es narren les històries, amb els arguments encara és pitjor.

Ara em trobo en el cine amb pocs directors que em sorprenguin amb innovacions narratives visuals, que no em desvetllin els arguments amb la seva posada en imatges massa vista. Veig moltes sèries i la majoria només tenen compte les històries, gairebé mai les formes com s’expliquen. Ells busquen la fórmula que més atrapi l’espectador, perdut entre infinitat de personatges i subtrames, a vegades sense cap mena de lògica i, ja està, el que compta és l’addició a la sèrie.

Jo soc un amant de les formes narratives més que dels continguts i penso que com deia algun no hi ha res de nou des del temps dels clàssics grecs, només variants i que tots els arguments es poden resumir en trenta o quaranta variants. És per això que només valoro els directors o directores (o novel·listes) que em sorprenguin amb formes narratives noves. Us confesso que en trobo pocs o poques.

L'entrada Predicibilitat narrativa ha aparegut primer a El Cinèfil.

L’obra original de teatre ‘Paco, el Metralla‘ ha estat adaptada al cinema de la mà de TV3. Posem-nos en context. Estem a la Guerra Civil Espanyola, les milícies comunistes i anarquistes de Barcelona inicien la repressió i els assassinats contra l’Església. En aquest context, Paco, el Metralla (Roger Pera), un militant comunista, s’amaga a unes golfes. Gran és la seva sorpresa quan descobreix que aquell espai on volia refugiar-se ja està ocupat per un sacerdot (Joan Pera). Ambdós enemics hauran de repartir-se escassos metres quadrats en clandestinitat. Els cuidarà la Pepeta (Mercè Pons), que adopta la figura d’àrbitre i guia moral de la parella. La pel·lícula es va veure per primer cop en la inauguració del Festival Zoom el ç 23 de novembre del 2021 però de moment segueix sense data d’estreta oficial a la televisió pública catalana.

En aquesta història, la humanitat dels protagonistes contrasta amb unes circumstàncies hostils i dramàtiques. Encara i l’enfocament en clau de tragicomèdia del relat, el film serà una mirada valenta i autocrítica, i s’ocuparà de traslladar a la gran pantalla el dia a dia de la guerra del 36. Les golfes, principal escenari de la història, s’han rodat a Cerdanyola del Vallès, tot i que la producció es desplaçarà també a Barcelona, als voltants de la Ciutat Vella. Completa el repartiment Cristina Brondo.

L'entrada Joan i Roger Pera, junts a la comèdia ‘El Metralla’ ha aparegut primer a El Cinèfil.